“Estamos haciendo nuestro parque”. El cartell apareix darrere d’un grup de veïns de la Vinyala, en una fotografia amb infants, eines i terra remoguda. Alguns aixequen el braç; d’altres posen al costat dels companys. Al seu voltant, el terreny encara està en obres.
La imatge, conservada al recull del cinquantenari del barri, documenta la participació dels veïns en la construcció del parc. Ara, quan l’entorn de la plaça Carme Llinàs torna a estar pendent d’una transformació, ajuda a entendre què hi havia abans dels nous plànols: un espai que el mateix veïnat havia contribuït a fer.
El primer tràmit urbanístic aprovat al Ple de setembre del 2026 preveu una escola bressol, fins a 35 allotjaments dotacionals i la unió de la plaça amb els jardins. L’habitatge, l’educació i els espais compartits tornen així a coincidir en un projecte per al barri. Són necessitats que ja havien marcat els seus inicis, més de mig segle enrere.
Abans dels blocs, les cases del Poble Nou
Quan es van començar a construir els pisos de la Vinyala, el Poble Nou ja feia dècades que existia. Havia crescut a començaments del segle XX amb les cases d’estiueig de famílies benestants de Barcelona. L’arribada del ferrocarril, el 1912, havia reforçat l’atractiu d’aquell indret, prou a prop de la capital per passar-hi l’estiu.
Dècades després, les famílies que buscaven casa a Sant Vicenç dels Horts tenien unes altres necessitats. El municipi creixia i faltaven habitatges per a la població que s’hi instal·lava. Algunes famílies vivien en casetes provisionals conegudes com els albergs. La memòria històrica dels Salesians relaciona la desaparició d’aquells allotjaments amb la construcció dels blocs de la Vinyala.
És en aquest context que, el 1968, el Patronato Local de la Vivienda va començar les obres d’una promoció de 500 habitatges de protecció estatal. Al costat del Poble Nou prenia forma un nou nucli residencial amb el qual acabaria compartint associació veïnal i reivindicacions.
Les claus i gairebé dinou anys de pagaments
Dos anys després de començar les obres, els pisos es van inaugurar. El recull del cinquantenari situa l’acte i el lliurament de claus el 18 de juliol del 1970. Les fotografies mostren els espais entre els blocs plens de gent i les autoritats recorrent els nous edificis.
La inauguració va arribar també a la premsa. El 29 de juliol, La Vanguardia Española publicava una fotografia de la promoció i explicava que havia de contribuir a reduir el barraquisme i la manca d’allotjament social al municipi.
Per a les famílies, l’accés als pisos comportava un compromís econòmic de molts anys. Un contracte conservat, signat l’1 de juliol del 1970, establia una entrada de 50.000 pessetes i quotes de 1.150 pessetes mensuals fins al març del 1989. A aquests pagaments s’hi afegien les despeses comunes de l’edifici.
En aquell cas, el patronat mantenia la propietat fins que es completessin els pagaments, es complissin les condicions pactades i se signés l’escriptura de compra. Mentrestant, la família ocupava el pis com a arrendatària. Són les condicions d’un habitatge concret, però permeten veure què podia representar instal·lar-se a la Vinyala: aconseguir una llar i passar gairebé dinou anys pagant-la.
Una escola entre els blocs i la foneria
A mesura que el barri s’omplia de famílies, també calien aules per als infants. El 1971 es va constituir com a centre autònom el “Grupo Escolar La Vinyala”, inaugurat el 26 de novembre d’aquell any segons el recull del cinquantenari.
L’escola tenia els blocs al darrere i la foneria Miquel Ros al costat. La fàbrica donava feina a gent del barri, però la seva activitat també entrava en el dia a dia del centre. La història de l’escola recorda el soroll, la contaminació i la proximitat de la ferralla i les escòries al pati.
Amb els anys, el nombre d’alumnes va arribar a superar els 500. Per encabir-los, es va construir un annex de parvulari amb sis aules. L’escola creixia al mateix temps que s’enfortien els vincles amb les famílies: durant una etapa va funcionar amb un model de gestió col·lectiva, en què la comunitat educativa participava en l’organització del centre.
Aquesta implicació tenia també una expressió fora de les aules. Els veïns necessitaven serveis, llocs de trobada i un entorn millor on viure, i es van organitzar per aconseguir-los.
Assemblees al carrer, festes i un parc compartit
El 1975 es va aprovar la constitució de l’Associació de Veïns de la Vinyala i Poble Nou. Els dos nuclis disposaven, des d’aleshores, d’una entitat compartida per plantejar les seves necessitats i reclamar millores.
Durant els anys setanta i vuitanta, l’associació tenia una participació molt activa de les persones que vivien al barri. La manca d’espai obligava a celebrar les assemblees al carrer, on els veïns es reunien per parlar dels problemes que els afectaven. Les festes del barri també eren molt concorregudes i esdevenien un altre punt de trobada entre les famílies.
Aquella implicació es traduïa, a més, en feina sobre el terreny. Les fotografies del parc mostren veïns amb carretons, eines i materials de construcció, acompanyats d’infants i altres famílies. El cartell que anunciava que estaven fent el seu parc convidava més persones a afegir-s’hi. Mentre ajudaven a construir els jardins, també feien seu aquell espai compartit.
Però altres millores exigien una reivindicació sostinguda. Una de les principals era el trasllat de la foneria, que durant anys va conviure amb els habitatges i l’escola.
La fàbrica deixa pas a nous usos
La reivindicació es va fer realitat el 31 de juliol del 1996, quan Miquel Ros va deixar el barri per anar al polígon de les Fallulles. La seva sortida millorava les condicions ambientals de l’entorn i obria una nova etapa per a les antigues instal·lacions.
Una part dels edificis es va conservar per acollir serveis municipals. Aquell mateix any, la Foneria també va començar a funcionar com a seu provisional de l’Institut Gabriela Mistral, amb 117 alumnes repartits en quatre grups de primer d’ESO. El centre s’hi va estar fins al desembre del 1998, quan es va traslladar a l’edifici de la Guàrdia.
A la reconversió d’aquells espais s’hi va afegir, l’any 2000, la inauguració de la piscina municipal Montserrat Canals. La reforma del 2014 n’ampliaria els espais i serveis. El barri incorporava equipaments, alhora que apareixien noves demandes sobre com atendre els infants, els joves i les persones grans.
Decidir què necessitava el barri
Aquestes necessitats van centrar el procés “La Vinyala-Poble Nou es mou”, que el 2017 va posar a votació el destí de 200.000 euros del pressupost municipal per a projectes socials i comunitaris.
Hi van participar 179 persones, un 8,32% de les que tenien dret a votar. La proposta amb més suport va ser un centre diari per a infants i joves, amb 124 vots. La seguien les activitats i serveis per a la gent gran, amb 75, i un grup ocupacional per a joves i persones en atur, amb 46.
La votació mostrava què demanava aleshores el veïnat: activitats educatives fora de l’horari escolar, atenció a les persones grans i suport per a qui buscava feina. Tot i això, una part de les propostes fetes pels veïns no es van arribar a portar a terme.
Una nova etapa per als jardins
El projecte urbanístic del setembre del 2026 torna a situar una part d’aquestes necessitats a l’entorn de la plaça Carme Llinàs. L’aprovació inicial obre el camí per als nous allotjaments, l’escola bressol i la reorganització de l’espai verd, tot i que aquell acord encara no significava l’inici de les obres.
La intervenció es planteja sobre un lloc que el barri ha vist canviar i que alguns dels seus veïns van ajudar a construir. Les fotografies en conserven el testimoni: abans que els jardins fossin un espai acabat, hi havia terra per remoure, materials per transportar i persones disposades a posar-s’hi.
Aquest article s’ha escrit amb la col·laboració de Camil Rull, membre de la Secció d'història del Centre d'Estudis Locals (CEL) de Sant Vicenç dels Horts.
Fotos: cedides a Santvi.info.
